Pròleg

A tu, que estàs considerant sumar-te a aquesta aventura,

L’any vinent publicaré una novel·la on explico el procés d’escriptura d’una obra de teatre que ha canviat la meva vida. L’obra parla de la violació que vaig patir fa prop de vint anys i al llibre explico com el fet d’escriure aquesta història va reescriure’n la meva vivència, com va transformar-la.

En un fragment del llibre parlo de com jo tornava, cada dia, al túnel on em van violar, m’hi asseia i esperava. Esperava. Esperava. Esperava encara una mica més. Esperava que el cor bategués menys de pressa. Esperava que el cap també s’aturés. Esperava que el meu cos deixés de sentir un fred estrany o una calor estranya o una temperatura que anava i venia a batzegades. Esperava que s’aturessin les imatges que veia projectades sobre les parets del túnel. Esperava no necessitar agafar-me el coll amb les dues mans per protegir-lo d’un ganivet que ja no hi era. Esperava fins que una mena de supraconsciència, allunyada de tot allò que sentia, guanyava el pols. I així, escindida, vencedora i vençuda, m’aixecava i tornava cap a casa.

Viure una experiència traumàtica demana, la majoria de les vegades, passar per una fase dissociativa. Necessites desconnectar-te per poder sobreviure, per poder “viure per sobre”, fins que estiguis preparat per a tornar a viure. Reconnectar aquella vivència demana la construcció d’una nova narrativa que et permeti integrar aquell episodi. I cal temps per reescriure-la.

El llibre continua amb una seqüència on explico al Miquel com d’horrible i meravellós alhora va ser que, anys més tard, en aquell lloc precís, decidissin construir una grada. Una grada que no dona enlloc, que està aquí només perquè la gent hi segui, enmig del no res, on jo seia cada dia. Però el Miquel em respon que potser sí que calia una grada allà, perquè molts van voler seure amb mi en aquell túnel, però no existia encara el lloc per fer-ho.

I és per això que, quan em vaig trobar davant de les dues obres acabades, vaig decidir construir la tercera pota d’aquest projecte: volia muntar una escola d’escriptura autobiogràfica per a ajudar a encaixar experiències traumàtiques des de la creació literària. Vam ser escollits pel programa “Art for change” de la Fundació La Caixa i vam posar en marxa el primer curs pilot adreçat a supervivents d’abús sexual infantil. El curs ha comptat amb la supervisió psicològica de la Fundació Vicki Bernadet i hem editat un llibre amb els textos resultants.

El pilot ha estat un èxit rotund: els participants han mogut les peces de la seva biografia i hi han trobat nous encaixos. I hem creat vincles preciosos mentre ho fèiem. Ha estat, sense dubte, una de les experiències professionals més vinculants que he tingut i —consti— tinc tendència a això de les experiències professionals vinculants.

Quan ens van seleccionar pel programa d’Emprenedoria Social i Solidària de Barcelona Activa, l’equip de Tàndem van demanar-me que enviés un vídeo explicant el projecte. I jo vaig anar fins aquella grada, m’hi vaig asseure per primer cop i vaig explicar tot això que acabo d’escriure. El vídeo acabava amb un “Soc la Clara, i això és Narrativa Fērtil: una grada. Un espai on seure, acompanyat, per tal de revisar la pròpia vida.”

Vaig enviar el vídeo als participants del nostre pilot i, poques setmanes més tard, vaig rebre una fotografia d’un dels participants del curs assegut, en aquella mateixa grada, adjuntant-me el guió que ell escriuria des d’aquell lloc.

En aquell moment precís, la grada va transformar-se. Va deixar de ser la meva —dolorosa però transcendida— grada per ser la nostra —miraculosa i revolucionària— grada. Els símbols fan això: converteixen en col·lectives les experiències. I, a Narrativa Fērtil, a través de l’escriptura autobiogràfica, ajudem a fer això mateix: a convertir les experiències personals en col·lectives, a transcendir-les, a fer-ne bellesa i aprenentatge. Si som capaços d’acollir els aprenentatges que genera el patiment del món serem capaços de construir un món en què ningú pateixi.

Crec que la narrativa és una manera d’ordenar les vivències i la vida. Ens han regalat aquesta eina des dels primers contes que ens explicaven al marge del llit, quan érem petits. Crec que mirar la vida des d’aquest angle, que mescla alçada distant i profunditat significativa, ens ajuda a establir una empresa amb un sentit més veritable, més útil i més transformador. I creiem que és reexplicant la nostra vida, al costat d’altres persones que també expliquen la seva, com reescrivim la història. I cal reescriure moltes coses. Suma’t amb nosaltres a fer aquesta revolució petita, humil, honesta, subjectiva, transformadora, lluminosa i veritable que construirà una llar per totes les històries. Podem ser uns il·lusos, però ens ho creiem de debò. I, des d’aquí, les nostres històries han pres un nou sentit. Desitgem que a tu també et serveixi.