Segons la narrativa clàssica, tota història comença amb una realitat que queda escapçada, de sobte. La dada que ens trenca a nosaltres és que el 92% de la població ha patit alguna experiència traumàtica.

A patir d’aquest trencament, les històries fan escalar la tensió narrativa, per generar interès i donar-li valor: l’estudi, a més, està fet a la Universitat de Barcelona, amb joves d’uns 21 anys. I no, no estudia a quants d’ells els ha deixat la parella, si no quants han patit violència de gènere, morts imprevistes i molt properes, violència familiar, avortaments, conflictes bèl·lics, accidents greus o abusos sexuals infantil. Experiències evidentment traumàtiques. Així que, estadísticament, tothom, especialment els qui ja no tenim vint-i-un anys, n’hauríem d’haver viscut alguna.

I aquí ve el clímax, el punt de màxima tensió: D’això no se’n parla. Aquestes històries no les expliquem. Sovint,  ni tan sols a nosaltres mateixos. Als pitjors moments de la nostra vida, tots ens sentim profundament sols i desemparats.

I és aquí on pren sentit Narrativa Fèrtil, la resolució de la nostra història: som una escola d’escriptura autobiogràfica i ajudem a escriure aquestes experiències i a encaixar-les, transformant-les. I som cooperativa de treball i consum, perquè el projecte és absolutament de totes i juntes dinamitem aquesta soledat. I, finalment, som editorial, amb ofici, perquè així la nostra comunitat s’obre més enllà dels nostres socis i les històries de cadascú arriben a tots aquells qui necessiten llegir-les.

Tota història acaba bé, tota narrativa és fèrtil. Tota història resol el problema que l’havia trencat. Tots els nostres alumnes ho han aconseguit. Llegiu-los. La història de Narrativa Fèrtil, però, tot just comença. Junts continuarem reescrivint el món fins que ningú se senti sol i totes històries trobin una llar.

Benvinguts a la revolució dels llapis.